Ninot de pal

 

No fa massa estona he fet el dibuix que hi ha sobre aquestes línies. I sí, és un ninot fet amb quatre ratlles amb un retolador al que no li queda massa per pintar. No en sé més, ningú me n’ha ensenyat mai, de dibuixar. No patiu, però. Que d’imaginació en tinc o, més ben dit, en tenim. Sí, tu. Tu que estàs llegint aquestes línies, potser, al teu mòbil.

Aquest ninot té fred, està despullat, se li veuen totes les ratlles. Per això, podem aprofitar per a vestir-lo amb la roba que més en agradi; jo li posaré la meva i tu la teva. Cadascú buscarà al seu armari i triarà els vestits que recordi. D’acord? Doncs jo començo aquí, en aquest text, i tu ho fas al teu cap, en un paper, en alguna app...

Quan miro aquest ninot veig algú cridant.

–Atureu el lladre! –diu una persona que s’acosta a l’escena.

Li podem posar el vestit d’algú que ha vist un robatori i crida a la policia perquè ajudi a la víctima que, potser, ha caigut a terra de l’estrebada amb la qual el lladre li ha pispat la bossa.

També li podem posar la roba d’algú que té pressa.

–Taxi! –diu la parella que arriba tard a l’aeroport.

Un altre vestit que hi ha al fons del meu armari, i que juro que no és meu sinó heretat, és un de molt arrapat, blanc i que si el toques en sona una cançó. Un, el que la ballava,  vestia pantalons acampanats i una americana de solapes desmesuradament puntegudes. Els qui la cantaven... Deixem-ho estar.

Jo li posaria una espasa a la mà que, segurament, té al final del braç que aixeca en William Wallace, al capdavant del seu exèrcit, a punt d’enfrontar-se al del temible Longshanks.

Podem recuperar aquella disfressa de quan anaven a primària amb la qual, amb un tros de bossa de plàstic i quatre pedaços de cartolina, la mestra ens va ensenyar que era un home de les cavernes. Al final del braç li hem de posar una llança amb la punta de pedra, de sílex esmolat, o bé una torxa en ple èxtasi del domini del foc.

I si tornem al present? O a un futur on els llangardaixos han mutat i, alçant a nivell profètic una part del cinema japonès, s’han convertit en bèsties enormes. Al final del braç, el nostre ninot tanca el puny amenaçant a la bèstia que li ensenya les dents mentre brama amenaçadora.

–Adéu! –diu un amic que saluda.

Al final del braç li podem posar una rosa de Sant Jordi en qualsevol carrer on la gent s’estima (el llibre el portarà a l’altra mà). O podríem viatjar a Lisboa i pintar-li un clavell, un tulipa si aterrem a Holanda o un matxet si creuen la selva a Borneo.

I com que l’armari de la imaginació és excessivament gran i hi caben molts vestits, em serà molt complicat complir amb la conclusió que requereix el conte. Per tant, si vols, continua’l tu.